REFLEXIONS ARRAN DE L'11 DE SETEMBRE 2009

REFLEXIONS ARRAN DE LA CONSULTA SOBRE LA INDEPÈNDENCIA DE CATALUNYA (I ALTRES INICIATIVES SOBIRANISTES)

M. Lourdes Bassols
13 de setembre de 2009


Durant una recent i llarga estada a Berlin vaig mantenir en un cafè turc del Kreuzberg berlinès i amb alguns companys de diferents països del món una conversa sobre allò que de diferent observàvem a Alemanya respecte als nostres respectius països d’origen. Una de les companyes es referí a l’esprit de llibertat que, a tots nivells, es respira a la capital d’Alemanya i en remarcava la diferència amb Espanya parlant de què, aquí, a l’Estat espanyol, qualsevol queda marcat pel lloc on va néixer. Els seus avis, explicava a tall d’exemple, que no tenien gaire conciència política, se’ls va titllar de republicans en el seu poblet galleg d’origen perquè, abans de l’esclat de la Guerra Civil, havien anat a passar uns dies a Castellò i van quedar atrapats a la banda republicana. En tornar a Galícia, acabat l’episodi bèlic, van haver de patir l’escarni de gran part dels seus veïns de tota la vida perquè, no obstant conèixer la seva indiferència política, el poble va sospitar sempre sobre què hauria passat durant la seva estada a llevant i per què no van tornar abans, com si la mobilitat en temps de guerra haguès estat una cosa tan fácil!
L’anécdota em va fer pensar que la meva companya tenia molta raó. Els catalans també hem quedat marcats pel lloc on hem nascut i hem pagat i paguem molt car el fet de formar part d’un territori que, en ell mateix, no és més que una simple unitat geogràfica. Una península que davant de l’isolament que suposa estar envoltada pel mar i aïllada de la seguretat i la promesa de possibilitats que atorga a altres territoris europeus la continuitat geogràfica, ha buscat dins, i només dins del territori geogràfic, aquella seguretat, aquelles promeses de possibilitats que altres països troben i han trobat en aliances, negociacions, converses, tractats i acords amb els veïns. És cert que la història d’Europa compta amb episodis foscos de guerres, d’intents ―reixits o no― de conquestes i apropiacions territorials i de deliris megalòmans que, lluny de ser oblidats, cal que recordem per tal de què no es tornin a repetir, però Europa també compta amb episodis exemplars d’entesa política, que trobo a faltar en la història dels territoris espanyols, tret dels acords entre Ferran d’Aragó i Isabel de Castella els quals, d’haver tingut continuitat, haguèssin pogut resultar paradigmàtics
Catalunya, aquesta petita franja de territori nordoriental de la península ibèrica, aquest petit país entre la Meditàrrania i els Pirineus, entre l’Ebre i Aragó, per parlar només de les més recents, té unes fronteres naturals que de fronteres no en tenen gairebé res. La Mediterrània, un mar solcat pels pobles mariners, com ho són tos els de les seves riberes, des de l’antiguitat; els Pirineus, muntanyes amables que han estat sempre un lloc de trànsit més que un obstacle; l’Ebre, flux de mercaderies, d’intercanvi, de mobilitat, i la franja amb Aragó, exemple paradigmàtic de permeabilitat territorial, lingüística i cultural.
Deia Victor Klemperer, els diaris del qual donen testimoni dels anys que ell i el seu país van patir la persecució nazi, que una de les característiques del Geist, l’esprit alemany, és el que ell anomena Entgrenzung, és a dir la manca de capacitat per conèixer i acceptar els límits, la imposició de fronteres. I aquesta suposada mancança, diu Klemperer, dóna lloc a que moviments nefasts, com el pangermanisme nazi, es puguin apoderar d’unes ments ben predisposades a anar sempre més enllà. Sí, hi estic d’acord, crec que els alemanys tenen alguna cosa indòmita en el seu caràcter, però Klemperer només veu la cara negativa de la moneda. Si acceptem que la Engrentzung és una característica alemanya, cosa que no discutiré aquí encara que no m’agradin gaire les generalitzacions d’aquesta mena, hem d’accpetar que aquest tret caracterial també va haver de jugar el seu paper en altres episodis de la història alemanya, com per exemple la unificació que va dur a terme Bismarck a qui no li va costar gaire, tret del cas de Baviera on les coses es van complicar potser pel carácter excessivament enrevessat de qui en regia aleshores el destí, convèncer els estats veïns de la seva poderosa Prússia de la necessitat de formar una gran aliança territorial capaç de, rivalitzant amb l’estat francès, conquerir la supremacia ―i no només la territorial, l’econòmica o la política sinó, com ho demostren els testimonis d’intel.lectuals com Goethe o Schiller, també la cultural. No és aquest el lloc ni el moment per jutjar la conveniència de l’objectiu sinó que el que voldria és centrar l’atenció en el procès i els resultats. Poc a poc, i a base de la lletra i la ploma i no pas l’espasa i el canó, a base de negociacions, cessions, tractats i consens i no pas moguts per l’avarícia d’un expoli amb el qual dissimular els forats creats a les arques del país per l’immobilisme, la desídia i la incapacitat innovadora, la unificació alemanya es va convertir en un fet que, gràcies al propi tarannà compartit dels alemanys, que tan gràficament dibuixa Klemperer, gràcies precisament a la manca de conciència dels límits, anava bé a tothom. I deu ser cert que ha anat bé a tothom perquè la unificació alemanya i la organització territorial actual del país, fruit d’aquells detallats i minuciosos pactes del segle XIX, és una de les operacions unificadores més sòlides i duradores i menys, per no dir gens, internament contestades del nostre continent.
He pogut comprovar, durant aquesta última estada a Alemanya, que malgrat els problemes que pateix el país, que depassen, és clar, les seves pròpies fronteres perquè són els mateixos que patim amb més o menys cruesa a tot arreu ―la crisi financera, l’augment del nombre de parats, la recessió, la criminalitat, les dificultats per garantir les prestacions socials, etc.― la gent se sent solidaria amb els problemes nacionals perquè se senten, sobre tot, part d’una entitat que els respecta com a individus. Allà no hi ha cap problema a l’hora de parlar de les diferències entre els uns i els altres, entre cadascun dels länder, perquè el respecte anul.la tota rivalitat. Se’n senten fins i tot orgullosos de les diferències, i un branderburguès reconeix sense complexos que el millor diari alemany és el Süddeutschland Zeitung que es publica a Baviera, un bàvar troba lògic haver de volar a Frankfurt, l’aeroport més gran d’Alemanya tot i que la ciutat no és la capital del país, per connectar amb un vol transoceànic i un habitant del land de Hesse no té cap problema en enaltir les virtuts de la vida berlinesa.
Els catalans també patim d’Entgrenzung, ho sabem. Es tracta d’una manca de reconeixement i acceptació dels límits que ens ha portat, anant sempre una mica més enllà, a ser una terra d’acollida i d’integració on tothom hi té cabuda, un territori on hem treballat, i treballem de valent, per l’equilibri territorial i la cohesió social, un país convençut de què juguem un paper en l’ordre europeu i mundial i que aportem i volem aportar encara més, a partir de la nostra pròpia identitat, perquè estem convençuts que les diferències no separen sinó que enriqueixen tothom, els valors de diàleg, entesa i respecte mutu. Però, tots ho sabem també, per dialogar fan falta com a mínim dos interlocutors i, sobre tot fa falta, per tal de què el diàleg no es converteixi en súplica, que aquests dos interlocutors es reconeguin mútuament que parlen en peu d’igualtat. Malauradament, això no s’assembla de res a la situació política actual que suportem amb els nostres veïns territorials amb els que els nostres polítics, ho sabem també tots, han intentat entendre’s, parlant i dialogant perquè aquesta és la manera com els polítics han de fer la seva feina, per tal d’aconseguir allò que, en altres països del món occidental, es vist com un dret fonamental dels pobles però, sobre tot, de les persones: la llibertat per gestionar el propi destí, amb totes les conseqüències que de l’exercici d’aquesta llibertat se’n deriven.
Ara és l’hora de les persones, de la societat civil que s’organitza en associacions, fundacions, publicacions, manifestacions, campanyes, actes públics i consultes populars. La democràcia ens en dóna les eines i cal, com sempre hem fet, anar una passa més enllà del límit, com s’està fent avui a Arenys de Munt i es farà, sense cap mena de dubte, arreu de Catalunya en un futur proper. I no es tracta, o no només, d’una jornada de festa i celebració, com han dit patèticament alguns polítics que o bé s’han autoexclòs de manera explícita de la iniciativa, o bé en volen minimitzar l’impacte alhora que malden per capitalitzar-ne els resultats i repiquen tot i anant a la processó. No, no ens equivoquem. No tinc res contra les festes de cap mena, ben al contrari, em semblen una perfecte i necessària expressió de llibertat, però el que està passant avui, com el que passa amb motiu d’altres iniciatives de la societat civil, és alguna cosa molt seriosa que depassa, un cop més, els límits del servilisme, l’entotsolament, la ressignació, el conformisme i una molt probable ―i malauradament vella coneguda― rendició que ens volen imposar els polítics. Són o no són els vots democràtics, individuals, personals i lliures? Doncs que parlin les persones i que decideixin què i com volen ser, com i de quina manera es volen relacionar amb els altres, aquí i a tot arreu on ho creguin necessari. Aquest és l’únic límit que com a catalana estic disposada a acceptar.